Obra i estil
Jordi Galceran va irrompre en el panorama teatral català amb dues obres pràcticament
simultànies: Dakota, que el 1995 va obtenir el Premi Ignasi Iglesias, convocat per l’Institut
del Teatre de Barcelona, i Paraules encadenades, que va obtenir el mateix any el XX
Premi Born de Teatre, convocat pel Cercle Artístic de Ciutadella. Aquestes obres van
rebre, a més, el Premi Butaca, atorgat per votació popular als dos millors textos estrenats
durant les temporades 1996-1997 i 1997-1998. Paraules encadenades va ser guardonada
també amb el Premi Crítica “Serra d’Or” a la millor obra en llengua catalana donada a
conèixer el 1996.
Dakota es va estrenar en català a Barcelona el 1996. La versió castellana ho va fer a
Madrid el 1998, el mateix any que la versió en èuscar. El 1998 es va estrenar a Barcelona
Paraules encadenades i la versió castellana a Madrid, el mateix any. D’aquesta darrera
obra, la directora de cinema Laura Mañà n’ha fet una versió cinematogràfica, Killing
words, que va obtenir els guardons de música i fotografia en el Festival de Cine Español
de Màlaga l’any 2003.
Surf, escrita el 1994, un any abans que Dakota, es va estrenar professionalment a
Barcelona el 1998, el mateix any que Fuita, escrita el 1996. El 2002, es va estrenar, al
Barcelona Teatre Musical, Gaudí, espectacle musical de gran format, escrit en
col·laboració amb Esteve Miralles i música d’Albert Guinovart, amb motiu del centenari de
la mort del genial arquitecte. 6
El mètode Grönholm arriba al Teatre Nacional de Catalunya el mes de maig de 2003 i
obté un èxit sense precedents. El 2004 s’estrena a Madrid i es confirma una temporada
més en totes dues ciutats. Aquesta obra ha rebut diversos premis a Espanya, entre els
quals destaquen el Max a la millor obra; l’Ercilla a la millor creació dramàtica i el premi
Mayte al fet teatral més destacat. Recentment, el director argentí Marcelo Piñeyro n’ha
estrenat una adaptació cinematogràfica (El Método).
Jordi Galceran ja té enllestit un altre text teatral, Carnaval, que relata la investigació d’un
segrest, l’estrena del qual es prevista per al 2006.
Algunes de les seves obres han batut rècords de representacions i d’espectadors.
Paraules encadenades va representar-se a Barcelona i a Madrid durant tres anys. Dakota
ha estat vista per més de 100.000 persones i El mètode Grönholm, per més de 200.000.
Aquesta darrera obra, que encara té programades moltes representacions, ha estat
considerada una de les més vistes en llengua catalana al llarg de la història.
L’èxit d’aquestes obres s’està estenent a diversos països sud-americans. El mètode
Grönholm ha estat representat a Mèxic, Argentina i Veneçuela, entre d’altres països.
Darrerament se n’han fet representacions a Lisboa i ja se n’estan començant a preparar
en d’altres països europeus.
Ja hem dit abans que Jordi Galceran es defineix com un inventor d’idees. Concep
l’escriptura com un joc i això afecta el desenvolupament del seu procés creatiu. Vol que
les seves obres siguin simples i, alhora, amb molta complexitat argumental perquè,
d’aquesta manera, el seu joc teatral pot donar més de si. Es marca les seves pròpies
regles del joc, però les modifica quan li convé. Una norma bàsica d’aquest joc és establir
una complicitat amb l’espectador, norma que li ha garantit part del seu èxit. En un col·loqui
recent a la ciutat d’Alacant afirmava:
Després d’un repàs ràpid a tot el que he escrit a la meva vida, que no és pas gaire,
només em ve al cap una cosa: joc. A totes les meves obres el joc és primordial. Els
personatges juguen entre ells, l’obra juga amb el públic, la trama és plena de
conceptes lúdics... I crec que ha de ser així perquè jo també em plantejo la pròpia
escriptura com un joc.
Em sembla que, mirant-t‘ho així, un joc té tots els elements que fan interessant una
història i, potser per això, els meus personatges sempre juguen. I potser per això la
meva manera d’enfrontar-me a l’escriptura també és un joc. Em fixo unes regles,
busco un adversari, estableixo límits, em plantejo un repte i començo a jugar. I jugo
intentant utilitzar el sentit comú, però deixant també un espai a l’atzar, a la sorpresa.
Creu que un autor, quan escriu, al marge de les idees que tingui pensades per a una obra
concreta, s’ha de documentar bé, tot i que també troba innecessari un excés de
documentació. En el seu cas, i per les temàtiques que planteja, sempre té a mà manuals
que considera fonamentals: una guia clínica −el manual DSM4− i un tractat de psiquiatria.
La seva lectura li ha resultat imprescindible en obres com Paraules encadenades o
Dakota. Aquests llibres de capçalera no n’exclouen d’altres com, per exemple, un tractat
d’organització d’empreses quan va escriure El mètode Grönholm.
La realitat que l’envolta li forneix idees i procura que en la configuració inicial del text no hi
intervingui la raó. No fa cap elaboració intel·lectual concreta ni es planteja cap reflexió
teòrica al voltant d’un tema, sinó que escriu de manera absolutament intuïtiva. Una imatge
escadussera, una notícia d’un diari, el comentari d’un amic o una parella que veu pel
carrer poden fer-li saltar una espurna que li provoqui un sentiment, una sensació, una
emoció... A partir d’aquí se sent capaç de plasmar-ho sobre un paper. Si troba aquest
punt de partida i li resulta dramàticament rendible, s’hi llança. Si la situació plantejada no
té les possibilitats que creia, desisteix d’escriure. El mètode Grönholm, obra inspirada en
el fet real d’haver trobat en un contenidor d’escombraries els currículums d’uns aspirants a
treballar en una gran superfície comercial, és un exemple clar d’aquest plantejament.
En un primer moment, doncs, se sent atret per les idees i deixa relegada a una segona
fase l’elaboració del discurs. Li agrada reformular-se tot el que ha escrit i, sovint, troba
camins narratius diferents dels que s'havia marcat inicialment. Creu que les coses
importants no han de ser narrades exclusivament, sinó que, a més, han de resultar
creïbles. Aquest és un altre dels motius pels quals considera que la feina de l’actor o
l’actriu és tan important.
Procura triar per a les seves obres uns títols que no pressuposin res i no donin cap pista
sobre el contingut. Hi solen aparèixer pocs personatges, forts, complexos i implacables,
que aconsegueixen connectar ràpidament amb l’espectador. Atorga una gran importància
a la gestualitat i a l’escenografia, i procura que les acotacions siguin prou explícites per
facilitar la tasca dels adaptadors o dels directors escènics. La seva experiència personal
en aquest àmbit l’ha ajudat molt, perquè ha pogut viure directament les necessitats de
l’actor i del director. Per aquest motiu sap harmonitzar perfectament els elements de la
representació.
Tot això no deixa de formar part del joc que es planteja l’autor ja que, a més, també
mostra una doble perspectiva de les coses, una falsa òptica que ens endinsa en una
trama complexa que impedeix, per exemple, descobrir el bo del dolent, la realitat del
somni, etc., com passa a Dakota o El mètode Grönholm.
En el pròleg de Paraules encadenades, Enric Gallén, professor universitari i crític teatral,
parla de la producció literària de Jordi Galceran en els termes següents:
Al nostre autor li agrada, per damunt de tot, la comèdia com a gènere. Una comèdia
més o menys extremada, esbojarrada, amb molta acció i intriga convencionals i
situacions de caràcter vodevilesc [...]. Un model que, en determinats moments –per
a mi els més inspirats i genuïns–, Galceran sap fer derivar cap a la comèdia negra
per on es mouen una colla de personatges procedents de la classe mitjana, com és
el cas de Paraules encadenades. Uns personatges ben peixats, emancipats i
acarats a conflictes d’índole sobretot sentimental, que tracten de resoldre sempre
que poden amb pragmatisme i una certa actitud amoral. Aparentment, viuen en el
millor dels mons possibles; en la pràctica, la realitat els provoca el mateix temor o
desencís, les mateixes dificultats de domini que a la resta dels mortals. També s’hi
observen els sentiments i estats d’ànim contradictoris de tot ordre que podem
copsar en altres textos d’autors contemporanis més donats a un tractament
preceptivament tràgic de la realitat. De fet, parlem d’éssers de ficció que amb els
seus actes i gestos com a complement de la paraula manifesten la seva
preocupació per poder accedir a la felicitat absoluta.
Jordi Galceran té clar que l’autor, com a emissor d’una idea, ha de pensar sempre en el
receptor i en el codi que utilitza; per això admet la inestabilitat del text i no l’amoïna gens
que entre els textos publicats i les representacions pugui haver-hi variacions. Creu que
això és símptoma de la vitalitat del teatre. De fet, aquesta inestabilitat textual és patent en
alguna de les seves obres publicades.
Li agraden els reptes nous i incorporar noves tècniques i elements sorpresa en la seva
producció teatral, ja prou diversificada. N’és un exemple el seu interès pel teatre musical.
Actualment està immers en diversos projectes com ara Paradís, una adaptació musical de
Civilitzats tanmateix, de Carles Soldevila. Aquesta tasca complexa, innovadora i
ambiciosa, li resulta interessant pel que suposa l’actualització del llenguatge del segle
passat i la creació de cançons a partir de diàlegs. També està il·lusionat amb altres
formes d’experimentació teatral i té, com a projectes immediats, dedicar-se a gèneres no
gaire valorats en l’escena catalana com ara el vodevil.
A banda de la seva producció dramàtica, ha fet traduccions i adaptacions d’obres teatrals
franceses i angleses, bàsicament, i, com que domina bé aquestes llengües, és una
persona agosarada i té coneixements d’altres idiomes, s’ha arriscat a traduir peces
teatrals escrites en alemany, suec, portuguès, serbi, grec o italià. Fins i tot s’ha aventurat
a traduir poesia del rus!
Aquest fet, però, no el considera gens rellevant ja que creu que una llengua és fàcil
d’aprendre mentre que la tècnica teatral, no. Aquesta humilitat el porta a afirmar que
evidentment, amb l’ajuda d’una traducció a l’anglès o al francès, uns coneixements previs
i un bon diccionari, no té cap mèrit. A més, creu que les referències culturals d’un país no
tenen per què servir en un altre i per això el traductor pot modificar-les sense que l’obra
se’n ressenti. Per aquests motius considera que només un dramaturg té possibilitats de
reeixir en aquesta tasca.
Algunes d’aquestes traduccions i adaptacions, com el musical They’re playing our song,
de Neil Simon, La trilogia della Villeggiatura, de Carlo Goldoni, Neville’s Island, de Tim
Firth o The Front Page, de Ben Hecht, han obtingut forts aplaudiments per part del públic i
de la crítica.
A més de la seva activitat teatral, ha escrit quatre guions cinematogràfics: Dues dones,
Cabell d’Àngel, Gossos i Frágiles.
Fa temps que col·labora activament com a guionista en diversos serials de TV3; en alguns
casos, en produccions d’èxit i amb alts índexs d’audiència com Nissaga de poder o El cor
de la ciutat. D’aquesta darrera producció s’han emès més de mil capítols i està convençut
que encara té corda per temps.
Els personatges d’aquests serials evolucionen constantment i, com que no parteix de cap
idea prefixada, els pot canviar la manera de ser o d’actuar en funció de les aportacions
que li fan amics o coneguts. Per això manifesta interès per conèixer les opinions dels seus
amics i companys de feina, i admet tota mena de suggeriments o de crítica. Així
aconsegueix unes històries flexibles, amb situacions insòlites o finals sobtats.
Jordi Galceran opina que aquestes produccions de la televisió catalana han de seguir,
més o menys, l’estela marcada pels serials anglesos, que han assolit un èxit notable i han
creat escola en la televisió europea. Així, creu fermament que aquest tipus de producció
catalana pot arribar a ser exportable a altres comunitats lingüístiques.
En la seva faceta de narrador, i com a membre del col·lectiu Germans Miranda, ha
publicat els reculls de contes, Adéu Pujol, Contes per a nenes dolentes, Tocats d’amor,
Tocats d’amor – Posa color a l’estiu i La vida sexual dels Germans Miranda. L’experiència
li ha resultat tan gratificant que, tot i que el teatre és la seva gran vocació, no descarta
tornar a escriure contes o endinsar-se en el món de la novel·la.