Estructura
Dakota és una peça teatral breu. Consta d’un sol acte amb una única escena. És de
lectura ràpida i la seva representació pot durar, més o menys, una hora i mitja. El temps
escènic coincideix amb el temps de l’acció representada. És una obra d’estructura simple,
amb espais reals molt delimitats i espais inconcrets que formen part dels somnis. Aquesta
simplicitat que observem en la lectura es converteix en complexitat a l’hora de fer-ne la
representació. Per aquest motiu, les acotacions són fonamentals, ja que delimiten aquests
ambients o espais i ens faciliten, a més, que puguem apreciar el moviment i l’expressivitat
dels personatges, el pas del somni a la realitat, etc.
L’autor ens mostra una doble visió de la realitat, igual que li succeeix al protagonista. Així,
en situacions concretes, com per exemple a l’inici de l’obra, no sabem si ens trobem
immergits en la realitat o en el somni i encara no calibrem la importància del personatge
que se’ns presenta. Un altre cas és com l’autor ens crea dubtes sobre les causes i les
conseqüències de la inestabilitat psíquica que pateix l’Hipòlit, ja que ens fa veure la
realitat a través dels seus ulls i, per tant, ens fa dubtar del que fan o diuen els altres
personatges. Aquest plantejament reforça la doble perspectiva que l’autor ens vol
transmetre i fa més palesa la confusió entre realitat i ficció.
Per donar més credibilitat a aquesta doble visió dels fets, el tipus de discurs que posa
l’autor en boca del protagonista és, bàsicament, el monòleg o monòleg interior. L’ús
d’aquesta tècnica ens permet observar el procés d’introspecció que viu l’Hipòlit mentre
que, paral·lelament, ens comunica els sentiments que l’aclaparen. Aquest personatge, a
més, mitjançant la declamació, narra esdeveniments importants i s’adreça al lector o a
l’espectador per comunicar les sensacions que experimenta davant d’aquests fets.
En general, l’obra presenta una gran agilitat discursiva i es constata la importància que
l’autor dóna al ritme i a la gestualitat dels personatges, que el lector del text s’imagina,
però que l’espectador percep de seguida.