Biografia
Jordi Galceran Ferrer va néixer el 5 de març de 1964 a Barcelona, ciutat on sempre ha
viscut. Durant la seva infància i joventut va viure a l’esquerra de l’Eixample (al barri de
Sant Antoni) i sempre se n’ha sentit orgullós. Tot i que ara ja no hi viu, mai no se n’ha
desvinculat del tot perquè hi té l’estudi on treballa diàriament.
Des de ben jove ja es capbussava en el món de la ficció, llegint novel·les d’Emilio Salgari,
Jules Verne o Agatha Christie o còmics de la Marvel o de Mortadelo y Filemón. Aquesta
avidesa de lectures no li impedia practicar el seu esport preferit, el futbol, o anar al
cinema.
El seu interès pel teatre es va despertar al voltant dels divuit anys i va debutar com a actor
aficionat en el Centre Moral i Cultural del Poble Nou. A partir de 1982 va començar a
escriure comèdies que eren representades en circuits amateurs i en les quals participava,
sovint, com a actor i director. Posteriorment, la seva vinculació al món del teatre es va
anar estenent a altres àmbits com l’adaptació d’obres, la direcció escènica i la traducció.
Aquestes vivències l’han ajudat molt en la seva tasca actual d’autor dramàtic i ja fa temps
que ha deixat de ser considerat una jove promesa per convertir-se en un autor prolífic i
consolidat en el panorama teatral català.
Una altra de les seves passions és el cinema. Li agraden gèneres ben variats: comèdies
romàntiques, pel·lícules americanes clàssiques, cinema crític o compromès socialment, o
autors com Billy Wilder o Woody Allen. Afirma obertament que li agrada l’acció, ja sigui en
literatura, teatre o cinema. D’aquí ve el seu interès pels best-sellers, les pel·lícules com
Blade Runner o les obres cinematogràfiques de directors com David Mamet, perquè hi ha
molta acció i tenen un ritme trepidant.
La seva vocació per l’escriptura el va empènyer a cursar els estudis universitaris de
filologia catalana a la Universitat de Barcelona, carrera que va acabar l’any 1986.
Paral·lelament, començava a estudiar dos dels idiomes que li servirien més endavant per
traduir algunes obres al català: el francès i l’anglès.
La seva vida laboral va començar en el món de l’ensenyament, primer com a professor de
llengua catalana i literatura a l’educació secundària i, després, com a assessor del
Programa d’informació a l’estudiant del Departament d’Educació i com a membre de
l’equip de redacció de la revista Crònica d’Ensenyament.
Posteriorment, i ja desvinculat de l’àmbit educatiu, totes les activitats professionals que ha
anat desenvolupant han estat relacionades amb l’escriptura: traductor, guionista de
cinema o televisió, narrador i autor teatral. Actualment, tot i que professionalment només
es dedica a escriure, no té consciència clara que estigui forjant-se una carrera literària.
Aquesta circumstància, per sort, l’esperona a continuar escrivint.
Va decidir convertir-se en escriptor professional perquè, a part del plaer que li proporciona
escriure, sentia la necessitat de comunicar les seves experiències i de descriure la realitat
que observava. A més, altres factors també l’han ajudat en aquesta tasca: l’enriquiment
que li ha proporcionat la lectura constant, el cinema, la relació amb les altres persones o 4
els viatges. Ell, que es considera més artesà que artista, diu que ha arribat a l’escriptura,
principalment, perquè és un inventor d’idees.
Se sent molt motivat per aprendre coses noves relacionades amb el teatre i es planteja
com un experiment l’adaptació d’altres obres teatrals, des d’autors del segle XVIII, com
Carlo Goldoni, fins al musical més actual. També li interessa el teatre que es fa a l’Estat
espanyol –en el qual destaca l’autor Juan Mayorga– o l’europeu, entre els autors del qual
admira Martin McDonagh. Dels autors catalans actuals amb qui ha treballat en alguna
ocasió considera molt interessants les obres de Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel o
Rodolf Sirera, entre d’altres. També s’entusiasma amb la diversitat estètica i temàtica dels
autors dramàtics catalans dels segles XIX i XX: Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol o
Llorenç Soldevila.
La seva justificació per escriure és únicament teatral. Quan escriu una peça no pensa en
el lector sinó en la representació, i té clar que el teatre ha de ser concebut com un
espectacle. Per tant, creu que no té gaire sentit llegir teatre perquè cal l’actuació d’uns
actors. Manifesta que, per aconseguir que la representació funcioni, fan falta idees
sorpresa que despertin l’interès de l’espectador i saber combinar un text que sigui narratiu
i que, alhora, contingui molta acció.
Té clar que si l’espectador se sent atrapat per la representació i no s’avorreix és perquè
l’obra toca temes interessants. Aquesta creença fa que estableixi una similitud entre la
pintura i el teatre, perquè el missatge que transmeten aquestes dues formes artístiques
arriba un moment que transcendeix de la voluntat de l’artista que les ha creat.
En una peça teatral considera fonamental la feina del director, que ha de tenir clar que
l’objectiu principal de la seva tasca és servir el text i posar-lo a disposició de l’espectador
sense desvirtuar la voluntat de l’autor. Li agrada assistir als assaigs de les seves obres
(tot i que participa molt poc en el muntatge) i admira profundament directors com Josep
Maria Mestres o Sergi Belbel, que han sabut interpretar tan bé els seus textos.
Justament perquè concep el teatre com un espectacle creu que és cabdal el paper
representat pels actors i les actrius, sense els quals el text no tindria sentit. És conscient,
a més, que el públic admira (i recorda!) les obres teatrals pels actors i les actrius que les
van representar i, generalment, s’oblida de l’autor que les va crear. Això, però, ho veu
absolutament normal i no sent cap mena de gelosia per les persones que han interpretat
les seves obres, sinó al contrari: la seva obra no seria completa sense la presència
d’aquests actors o actrius.
Veu un potencial immens en el teatre d’aficionats que actualment es representa a
Catalunya i augura un futur estable per a actors i autors, els quals, a més del teatre,
poden ampliar les seves perspectives professionals amb els nombrosos serials de
televisió que produeix TV3. Això en part ajuda a contrarestar la manca de feina deguda a
l’absència d’indústria cinematogràfica.
És optimista respecte al futur del teatre català. El considera un gènere privilegiat perquè
veu que els autors dramàtics estan en alça. Considera que el teatre, com a fet cultural que
és, promou la cultura del país en què es representa i, en el cas del nostre, a més, el teatre
contribueix a revitalitzar la llengua catalana i a atorgar-li una certa “normalitat”. Com a part
d’aquesta revitalització creu que, en ser el teatre un fet minoritari, les administracions
públiques han de difondre l’oferta teatral i oferir-li suport econòmic, sempre i quan l’obra 5
sigui bona i pugui arribar a una gran part de públic.
Creu que el teatre acompleix una funció social molt clara. D’una banda, és instructiu,
perquè permet “viure” altres vides i extreure’n experiències; d’una altra, potencia l’empatia
cap als nostres congèneres i, finalment, fomenta la inclusió social. Li atorga, a més, la
capacitat de cohesionar els grups humans i d’incrementar els seus coneixements
culturals, tant de la cultura pròpia com de les que els envolten.
A l’hora de treballar, Jordi Galceran és metòdic i organitzat. Quan treballa sol compleix un
horari estricte i escriu sempre als matins i a les tardes. És molt ordenat i fa molta feina.
Tot i que es troba còmode escrivint sol, també gaudeix del treball en equip, sobretot quan
fa guions per a la televisió. Creu que la discussió, el debat i el pacte per arribar a construir
un argument o dissenyar un personatge és un procés complex, alhora que fascinant. Per
aquests motius, es considera una persona afortunada que ha tingut la gran sort de poder
combinar els dos tipus de treball, l’individual i el col·lectiu.
Precisament la idea del treball en equip l’ha empès a formar part del col·lectiu de
narradors Germans Miranda, un grup d’escriptors que comparteixen plegats el vessant
lúdic de la literatura i, mitjançant un pacte de silenci, han escrit i publicat cinc llibres de
narracions en què cada autor renuncia a la seva autoria i signa en nom del grup.
És sincer amb ell mateix i amb la feina que fa, i intenta adoptar envers la seva obra una
posició objectiva i neutral. Escriu sense por perquè té clar cap on ha d’anar a parar la
història i, tot i que no es planteja cap crítica concreta del sistema, és mordaç. Li agrada fer
paròdia de les coses serioses i busca trobar la frontera entre el riure i el plor a través del
recurs de la hipèrbole. També considera saludable ser irònic i políticament incorrecte.